Aquest matí el sol enlluerna el cel de Barcelona, centenars de persones estem esperant el discurs del President, un discurs que ens ha de portar a començar un nou camí, una setmana després de decidir el que voliem ser votant en un referèndum, aconseguit sota el paraigües de la Unió Europea.
Avui el Parc de la Ciutadella està ple de gom a gom de famílies, de nenes i nens que juguen aliens al que estem vivint i que marcarà el seu futur, un futur ple d'esperança on catalans i catalanes de tot arreu, nascuts aquí o no, d'arrel o nous vinguts, tots absolutament tots, podrem començar a construir, però després del discurs del President.
Observo al meu voltant com una colla castellera comença a aixecar diversos pilars, on una nena, una anxaneta d'origen magrebí puja fins adalt de tot aixecant els braços i saludant a tothom, davant nostre una família que parlen entre ells amb un accent català molt tancat, diria que d'Osona, comenten com estàn de plens en aquell dia els carrers entorn al Parc i com ha estat de complicat arribar-hi.
La meva dona, que fa uns anys va venir d'Astúries, agafa el meu fill nascut fa cinc anys i el meu tresor més preat, amb nosaltres ens acompanyen els meus pares, el meu pare va arribar al 1.962 a Barcelona provinent d'Andalusia on al barri de Sants va conéixer a la meva mare, nascuda a Barcelona.
Ens trobem una compànya de l'escola del meu fill, amb els seus pares, la mare anglesa amb una estel·lada lligada al coll com a capa. Sentim que comença la cerimònia, sonant una guitarra acústica on Els Amics de les Arts interpreten una versió pròpia de "Els Segadors", a continuació s'afegeixen els Estopa, i mica en mica una série d'artistes catalans van entrant per fer plegats una versió moderna del nostre himne, Miguel Poveda, els Manel,...
Un avi agafa el seu nét i el puja damunt el seu cap per poder veure l'espectacle preciós, son paquistanesos, però allà hi son. Començo a observar a tothom i a la meva ment em dona per pensar...
"Aquí ens trobem tots, catalans de ple dret, davant d'una oportunitat ùnica que la història ens ha donat, la de construir un nou país, un nou Estat, des de zero, tal com el volem, on el català i el castellà puguin continuar convivint en armonia, on el meu fill pugui tenir un futur ple d'oportunitats sense haver de marxar a treballar a Alemània per necessitat, on tots poguem contribuïr amb el nostre granet de sorra a la seva construcció.
És ara quan més fort és el record de la meva iaia Lola, ella em va inculcar l'amor per la meva terra, republicana de tota la vida, nascuda a Reus, i on la seva mancança des de fa més de quinze anys ha marcat el meu creixement personal i m'ha fet madurar, a ella li hauria agradat viure aquest moment."
I llavors sóna el despertador i em fa veure que estava somiant, però quan em rento la cara una pregunta ve al meu cap... I encara hi ha algú que no vulgui participar d'això?, jo ho tinc clar, no m'ho penso perdre.
11 de Septiembre de 2.014
Hoy el Parque de la Ciutadella está lleno a rebosar de familias, de niñas y niños que juegan ajenos a lo que estamos viviendo y que marcará su futuro, un futuro lleno de esperanza donde catalanes de todas partes, nacidos aquí o no, de raíz o nuevos llegados, todos absolutamente todos, podremos empezar a construir, pero después del discurso del Presidente.
Observo a mi alrededor como una "colla castellera" empieza a levantar varios pilares, donde una niña, una anxaneta de origen magrebí asciende arriba del todo levantando los brazos y saludando a todos los presentes, observo como una familia que hablan entre ellos con un acento catalán muy cerrado, diría que de Osona, comentan cómo están llenas de gente aquel día las calles alrededor del Parque y lo difícil que ha sido llegar hasta aquí.
Mi mujer, que hace unos años vino de Asturias, coge a mi hijo nacido hace cinco años y que es mi tesoro más preciado, con nosotros nos acompañan mis padres, mi padre llegó al 1962 a Barcelona procedente de Andalucía donde en el barrio de Sants conoció a mi madre, nacida en Barcelona.
Nos encontramos una compañera de la escuela de mi hijo, con sus padres, la madre inglesa con una "estelada" atada al cuello como si fuera una capa. Notamos que comienza la ceremonia, empieza a sonar una guitarra acústica donde Els Amics de les Arts interpretan una versión propia de "Els Segadors", a continuación se añaden los Estopa, y poco a poco una serie de artistas catalanes van entrando y hacen juntos una versión moderna de nuestro himno, Miguel Poveda, los Manel, ...
Un abuelo coge su nieto y lo sube sobre su cabeza para poder ver el espectáculo precioso, son paquistaníes, pero aquí están. Empiezo a observar a todos y mi mente empieza a pensar ...
Aquí nos encontramos todos, catalanes de pleno derecho, ante una oportunidad única que la historia nos ha dado, la de construir un nuevo país, un nuevo Estado, de cero, tal como lo queremos, donde el catalán y el castellano puedan continuar conviviendo en armonía, donde mi hijo pueda tener un futuro lleno de oportunidades sin tener que marcharse a trabajar a Alemania por necesidad, donde todos podamos contribuir con nuestro granito de arena a su construcción.
Es ahora cuando más fuerte es el recuerdo de mi yaya Lola, ella me inculcó el amor por mi tierra, republicana de toda la vida, nacida en Reus, y donde su carencia desde hace más de quince años ha marcado mi crecimiento personal y me ha hecho madurar, a ella le hubiera gustado vivir este momento.
Y entonces suena el despertador y me hace ver que estaba soñando, pero cuando me lavo la cara una pregunta viene a mi cabeza ... Todavía hay alguien que no quiera participar de esto?, Yo lo tengo claro, no me lo pienso perder.
