Un camí sense retorn.

Ahir vaig tenir el gran plaer de poder assistir a la gran manifestació per la Diada 2.012 amb el lema: "Catalunya, nou estat d'Europa". L'ùnic que puc expressar és la sensació que tinc que aquest és un camí sense retorn. No obstant, s'em plantegen diversos dubtes en quant si ens trobem davant del camí amb tots els millors acompanyants possibles o aquests poden fer que haguem de retornar als temps que fins ara ens han tocat viure des del 1.714.

Hi ha una dita que crec que prové de l'Àfrica que diu: "Si camines sol arribaràs més ràpid, però si camines acompanyat arribaràs més lluny".

I és aquí on no ho tinc gaire clar, molta, moltíssima gent va sortir al carrer per demanar la independència de Catalunya, m'agradaria pensar que, com jo, de veritat senten que no hi ha un altre camí, que sempre ha sigut el camí que hem volgut començar i que ara sembla ser possible.

Però si la gent va sortir al carrer perquè està farta de la crisi, de les retallades i solament són moguts per un sentiment, diguem econòmic, què succeirà quan siguem independents i no hi hagi crisi?, o pitjor, que succeirà amb aquesta gent si amb la independència el camí es tan complicat i ens el fan tan complicat que econòmicament triguem un temps en assolir la nostra maduresa econòmica?.

Aquesta gent estarà encara al cantó de Catalunya?, o podem tenir ja a les primeries un Estat desmembrat.

Cal aprofitar que ara la societat catalana està decidida, però cal fer pedagogia per tal d'establir els fonaments necessaris perque la majoria social que va sortir ahir (i aquella que no va poder asistir-hi), sentin que això va més enllà de cojuntures econòmiques transitòries, que això forma part de la nostra essència, i que aquesta essència ens conduirà plegats més lluny (potser no tan ràpid) a un camí sense retorn.

Ayer tuve el gran placer de poder asistir a la gran manifestación por la Diada 2012 con el lema: "Cataluña, nuevo estado de Europa". Lo único que puedo expresar es la sensación que tengo de que este es un camino sin retorno. Sin embargo, se me plantean varias dudas en cuanto si nos encontramos delante de este camino con todos los mejores acompañantes posibles o estos pueden hacer que tengamos que volver a los tiempos que hasta ahora nos han tocado vivir desde el 1714.

Hay un dicho que creo que proviene de África que dice: "Si caminas solo llegarás más rápido, pero si caminas acompañado llegarás más lejos".

Y es aquí donde no lo tengo muy claro, mucha, muchísima gente salió a la calle para pedir la independencia de Cataluña, me gustaría pensar que, como yo, de verdad sienten que no hay otro camino, que siempre ha sido el camino que hemos querido empezar y que ahora parece ser posible. 

Pero si la gente salió a la calle porque está harta de la crisis, de los recortes y salieron movidos por un sentimiento, digamos económico, qué sucederá cuando seamos independientes y no haya crisis?, o peor, que sucederá con esta gente si con la independencia el camino es tan complicado y nos lo hacen tan complicado que económicamente tardamos un tiempo en alcanzar nuestra madurez económica?.

Esta gente estará todavía al lado de Catalunya?, O podemos tener a las primeras de cambio un Estado desmembrado.

Hay que aprovechar que ahora la sociedad catalana está decidida, pero hay que hacer pedagogía para establecer los cimientos necesarios para que la mayoría social que salió ayer (y aquella que no pudo salir), sientan que esto va más allá de una simple coyuntura económica transitoria, que esto forma parte de nuestra esencia, y que esta esencia es la que nos conducirá juntos más lejos (quizás no tan rápido) a un camino sin retorno.